“VIANANT”
Rafa Gomar

La lectura de “Vianant” de Rafa Gomar ha estat tota una sorpresa per a mi. Doncs, sobre saber que aquest es tractava d’un llibre de narrativa, no va ser fins el segon full on em vaig adonar que es tractava d’un dietari. Sorpresa que va ser doble, perquè és la primera experiència que tinc en la lectura d’aquest tipus de narrativa.

Aquest dietari ha estat tot un descobriment, ja que la idea de diari que tenia no era la que he trobat en la lectura d’aquestes pàgines. El que vull dir amb aquest comentari, és que esperava tot una sèrie de narracions sobre el dia a dia de l’escriptor i en canvi he trobat la més profunda intimitat de l’autor. Des dels records d’infantessa i adolescència, passant per aspectes de la seua personalitat, professió, vida social, preferències sobre quan i on realitzar l’acte sexual, fets quotidians, l’amor per la que ell anomena com K, les crítiques sobre la misogínia, les religions, la violència, la televisió i algunes actituds socials... fins arribar al gran bagatge literari que posseeix, a les seues preferències d’obres i autors dins dels diferents gèneres literaris, i una gran etcètera que seria incapaç d’anomenar un per un en aquestes línies.
I que a més a més, em resulta d’una gran dificultat a l’hora de transcriure-ho a la narració, per la gran quantitat d’anècdotes i successos que ha sigut capaç d’arreplegar per a conformar aquesta obra.

Per un altra banda, he d’apuntar que després de la lectura de la mateixa, coincideixc en allò que Gomar apunta en un dels fragments. I és que la lectura d’aquest tipus de narració, no és possible fer-la com qualsevol altra, sinó que és necessari mantenir-la com a lectura durant un llarg període de temps i en diferents moments, perquè el que en un moment pot passar-te desapercebut, en un altre et pot aportar alguna cosa que en altre moment no ho va fer. Perquè tal i com ens diu, el dietari no es mou, sinó que som nosaltres és que realment no permaneixem quiets.

Comentaré també, que la lectura d’aquest llibre ha estat molt positiva, doncs, la vida en sí i la forma de vida de l’autor, ha sigut capaç de fer-me reflexionar sobre la meua pròpia. Per això, és un llibre que recomanaria a tothom, no sense abans recomanar també, tal i com he dit abans, la necessitat de llegir-lo i rellegir-lo durant intervals d’un llarg període de temps.

Finalment, sols em queda dir, que fins ara no coneixia cap obra d’aquest escriptor, i que encara que aquesta és l’ultima que ha publicat, pel que he pogut indagar sobre tot allò que ha escrit en quan a narrativa, en té altres anteriors que en el moment que puga aniré descobrint, ja que aquest m’ha paregut un escriptor molt interessant per les emocions i reflexions que es capaç de transmetre amb la seua forma d’escriure.

EL GUST AMARG DE LA CERVESA
ISABEL-CLARA SIMÓ

El “gust amarg de la cervesa” és un relat que narra la història de com Ramon, un jove paraplègic, observa des de sa casa la vida d’alguns dels seus veïns, i com la visió que aquest ens haurà presentant, anirà prenent forma a mida que la novel·la avança amb la narració que cadascun d’ells ens farà de la seua veritable vida.

Amb la frase “les aparences enganyen” podríem fer un resum del tema al que l’autora ens vol fer arribar, ja que primerament tot el que Ramon narra sobre la vida dels seus veïns es una aparença, doncs no arribem amb l’observació d’aquest a conèixer realment la vida de totes aquestes persones. Per això, crec que la tècnica dels distints punts de vista que ha utilitzat l’autora per a relatar dita novel·la és molt adequada, ja que és d’aquesta manera com arribem a conèixer quina és la forma de ser, de viure i de pensar dels distints personatges.

També és interessant la forma en la que ha utilitzat dita tècnica, ja que no va intercalant aquests distints punts de vista per a que anem avançant progressivament en la història, si no que ho fa d’un en un sense que tornen a aparèixer per a que siga el lector el que contraste el que cadascun d’ells narra en comparació a com ho fan els altres.

Un exemple d’açò, ho tenim quan a la primera part del llibre on s’arreplega la vida de Ramon, la seua observació apareix com una cosa que ningú dels seus veïns sospita, mentre que ja a la segona, tercera i quarta part del llibre apareix clarament reflexat que la resta de personatges s’han adonat d’aquesta i que cadascun d’ells té una opinió diferent sobre allò que aquest pretén amb dita observació.

Finalment s’ha de ressenyar el bon ús que fa l’autora d’un llenguatge acurat per a descriure tot tipus de sentiments, així com per a introduir els distints fragments d’obres d’autors clàssics.

“SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES”
Sergi Pàmies


“Si menges una llimona sense fer ganyotes” de Sergi Pàmies, és un recull de vint contes, independents uns dels altres. Estructura que una vegada hem descobert, ens dona la possibilitat de fer una lectura que no necessariament ha de portar un ordre, tal i com faríem si es tractara d’una novel·la.
En un primer moment, aquest llibre dona la sensació de ser un relat de fàcil lectura per la brevetat de cadascun dels contes. Doncs, no hi ha cap que supere els deu fulls d’extensió. Però aquesta idea canvia en el moment que ens endinsem en l’argument, ja que darrere de les escasses línies, moltes són les idees que aquest autor ens vol transmetre.
Baix títols com “L’altra vida”, “La nostra guerra”, “Com dues gotes d’aigua”..., l’autor ha anat intercalant històries fantàstiques i quotidianes, amb temàtiques com la solitud, la fe, l’amor, la mort, la dependència, l’enveja, la hipocresia... però sempre fent ús del seu enginy i ironia, per portar-les més enllà d’on mai ens haguerem pogut imaginar, i d’aquesta manera fer-nos reflexionar sobre molts aspectes de la vida contemporània.
Així ho podem vore a “L’altra vida”, on Sergi Pàmies obri aquest recull de contes amb un, en el que el propi protagonista, després de morir a causa d’un accident voluntari, narra en primera persona com la seua vida i igualment la seua mort havien passat desapercebudes per als companys de treball així com per a la seua família. Trobant entre una i l’altra l’única diferència que, amb la seua mort havia aconseguit el que considerava la victòria més gran de la seua vida, portar la felicitat a cadascun dels membres de la seua família. Quan l’objectiu que buscava amb el suïcidi era la necessitat de conèixer finalment si l’estimaven o no.
També a “Sang de la nostra sang” podem veure com l’autor ens mostra a quin extrem poden arribar els pares per veure feliços al seus fills. Doncs, aquest conte relata, com uns pares accepten separar-se, sobre estimar-se en gran mesura, per a que la seua única filla es senta una xiqueta normal.
Igualment a “El pou”, l’autor mostra com les persones som capaç d’assumir una realitat que ens ve donada, sense plantejar-nos cap qüestió sobre la mateixa. I això, ens ho plasma amb una història en la que el personatge principal es tira a un pou, simplement pel fet, que a l’exterior del mateix hi ha un xarlatà que convida a tirar-se a qui vullga ser feliç.

Després de posar alguns exemples de com Pàmies tracta les temàtiques abans assenyalades, creguem que és l’hora de comentar els contes que ens han paregut més interessants. Així, en primer lloc faríem referència a “La nostra guerra”, on es pot apreciar la lluita d’un escriptor entre els seus pensaments i allò que en veritat vol escriure.
“Monovolum” seria el següent. En aquest es relaten les extranyes relacions que s’estableixen entre les persones, i l’enveja que aquestes ens poden despertar sense conèixer-les en gran mida.
I “La vida dolça”, seria l’últim. En aquest, el retrobament amb una persona inesperada del passat, pot canviar la forma que tenim les persones d’entretenir-nos mentre ens trobem al carrer, simplement observant.
Finalment, sols ens queda assenyalar, que aquest, és un llibre molt recomanable, per diverses qüestions. La primera a la que farem referència, és que per tractar-se d’un recull de contes breus i independents, facilita el poder llegir-lo en un període de temps curt. Tots sabem, que hi ha vegades que no ens posem a llegir per no disposar de temps suficient. Així que aquest, és un dels llibres que no accepta aquesta excusa per fer-ho. La segona raó, és la multitud de interpretacions que ofereixen cadascun dels contes, sent molt apropiat per als grups de lectura, tant de moda a l’actualitat, en els que es llegeix fins a la pàgina x i després els lectors es reuneixen per a compartir impressions. I finalment, la raó de més pes, és que la lectura del mateix ofereix a l’hora un gran plaer així com unes grans reflexions. Dos dels aspectes difícils de conjugar a la literatura actual.

MEMENTO

Ens trobem amb una novel·la de ficció molt interessant, en la que Lenny, el personatge principal pateix una malaltia estranya, degut a que ha perdut la memòria a curt plaç. La seua ment es capaç de recordar el passat a llarg termini, però és incapaç de recordar el que va succeir el dia abans.
Aquest succés, es va produir després de haver sigut colpejat per els assassins que violaren i assassinaren a la seua dona a sa casa.

Degut aquest fet tant violent, Lenny que és el personatge principal, reclama venjança per a la seua amada. Per aconseguir-ho ha de recórrer a mètodes poc usuals per saber on està i que està fent. I ho ha de fer, per a tractar de buscar al vertader culpable, ja que és incapaç de recordar el més recent. Per aquest motiu, anota al seu cos per mitjà de tatuatges, a la paret del motel i a diverses fotos, tots els esdeveniments importants que van succeint, per recordar-ho i tractar d’aclarir el crim comés i així atrapar a l’assassí. A partir d’aquest moment, podem veure una estranya i atraient combinació entre amnèsia, assassinats, fals records, falses memòries, enganys amb una sincrònica poc usual o diferent.

Podem veure una pel·lícula amb una estructura espai-temps diferent a la gran majoria, si observem, podem veure que comença pel que ocorre realment al final de la història. Per aquesta raó, l’última escena fa referència aproximadament a la meitat de la història en si, el que sona un poc estrany, i interessant a la vegada.

Al mateix temps, podem veure com es desenvolupen dues narracions que van intercalant-se entre elles al llarg de la narració per tal d’aclarir el succés. Una d’elles va cap avant, i l’altra cap arrere. És a dir, quan apareix l’escena 50 (l’última), a continuació, s’introdueix la 1, i a continuació la 49, i després la 2, i així sucessivament fins que acaba aproximadament a l’escena 25 que es a la meitat.
Conjuntament amb les diverses narracions, podem veure que realitza un joc amb el color, ja que una es veu amb color, i l’altra en blanc i negre. El que provoca una major claredat al marcar l’ordre necessari per a que els successos que van ocorrent siguen compresos.

Al llarg de la història, podem veure distints efectes especials que van marcant la direcció del fets, com és el cas del cristall trencat del cotxe. En un primer moment està trencat, i aplega un punt que apareix, el que marca un fet passat, abans que el trencaren en el tiroteig. D’aquesta forma, també podem veure les ferides que té l’actor principal (Lenny) en la cara. Aquests fets, ens produeixen un desordre emocional, que el receptor ha de ser capaç d’ordenar per tal de seleccionar allò adequat i construir la realitat.

Podem dir que aquesta forma d’estructurar els fets que adopta la història, s’ajusta a la pel·lícula i al sentit i significat que vol transmetre el director en l’audiència real. Considerem que tracta de produir intriga als seus destinataris, per a que estiguen atents i vagen lligant caps per tal de comprendre el que ocorre i el que és vertader i rebutjar el que és fals. El que provocarà en el receptor una major motivació per tal de deduir el que va ocórrer i inclús introduir-se dins la història i el protagonista per tal de desxifrar els records esborrats del protagonista.

Per una altra banda, considerem que hi haurà algun tipus de públic que no li agradarà aquest tipus de desenvolupament dels fets, considerant que són enrevessats per tal de comprendre la història que se’ns presenta. Però en general, considerem que si que pot agradar a la gran majoria de la nostra societat.

En els moment en el que sorgeix algun tipus de dubte sobre el desenvolupament de la història, s’intenta donar claredat a la situació, així com quan realitza un canvi en el temps, també s’intenta introduir un so determinat per tractar que ens adonem, i seguim el fil conductor.

Durant el transcurs de la pel·lícula, podem veure en diversos moments que fa referència a actes que no estan dins de la història, així com també realitza diversos flashback per tractar de recordar com va ocórrer l’assassinat de la seua dona.

Tots aquests esdeveniments, provoquen en l’espectador la possibilitat d’anar desxifrant i ordenant idees, en les que el dubte és obligatori. Provocant una actitud activa que obliga a la ment a treballar de forma motivada per aconseguir ordenar els fets i identificar el que realment ha succeït. El que fa que transcorrega el temps i la història molt ràpidament, quasi sense adonar-nos-en, gaudint d’uns moments interessants.

Com bédiu el títol, “Memento”, o el que és el mateix record, podem dir que el director intenta que l’espectador tinga que anar recordant totes les escenes per tal d’anar deduint i unint-les, per extraure el significat real junt al personatge principal. El que provoca que el públic s’involucre en la història.

Finalment, ens hem adonat que és complicat aplegar a ordenar totes les seues parts correctament, degut a la quantitat de idees disperses que apareixen. Per aquest motiu, pensem que podem aprofitar aquests dubtes que provoca, per a realitzar un debat i així aplegar a un consens sobre tots els significats que apareixen al relat. D’aquesta forma, serà molt enriquidor, el adonar-nos dels diversos pensaments d’altres receptors. Donant-nos la possibilitat de detenir-nos per tal de reflexionar sobre tots els successos que han passat, tenint la possibilitat d’interpretar-los amb distints significats.

Per tots aquests motius que hem comentat, podem dir que ens trobem amb una pel·lícula de bastant bona qualitat, ja que té una capacitat de generar significats increible des de distintes formes i característiques. Tot és confús, i al mateix temps clar. Contagiant a l’espectador d’aquesta falta de records de les dos històries paral·leles a la narració per tractar de trobar a l’assassí..

Per finalitzar, podem dir que ens hem adonat que apareix un plagi de la frase de la pel·lícula “Con faldas i a lo loco” quan diuen “Nadie es perfecto”.

“AMANECER”



Si opten per veure “Amanecer”, podrem veure una de les grans pel·lícules del cine mut realitzada als anys vint, més concretament al 1927. Ens introdueix en la història dramàtica d’una parella que residia junt al seu menut, lluny de la ciutat, en un poble envoltat per la natura.
Vivien feliços i tranquils, fins que va aplegar una antiga coneguda del pare de família. Aquesta va anar a visitar-lo per tractar de reviure la antiga història d’amor que al parèixer mantenien abans de la seua marxa. En un primer moment, aquest home va decidir abandonar la seua família i anar-se’n amb la seua amiga. Però finalment, és va adonar que el més importat per a ell, era la seua dona i el seu menut. Per aquest motiu, va tornar a casa per tractar de recompensar a la dona per tot el dolor que li havia causat.

El discurs de la història, s’elegeix contar-lo de forma cronol·lògica i a mida que van succeint els esdeveniments. Comença amb la introducció d’un paratext per tractar de clarificar i orientar al televident sobre la situació inicial en la que es troba la pel·lícula, per tal de situar-los i introduir-los dins l’argument . Al llarg de la pel·lícula, continuen repetint-se aquests paratexts per tal de clarificar el que va succeint, fins i tot, podem veure alguns d’aquests amb formes animades. Ajudant-nos a desxifrar el to d’expressió com és diu per tal d’entendre-ho.
Aquests escrits, estan en llengua anglesa, el que ens ha fet difícil identificar el que deia, però tenim que dir que no ha fet falta entendre-ho, ja que amb les imatges i gestos dels personatges, quedava prou clar el que ens volien dir.

En un principi, podem veure unes imatges i sorolls d’un tren i un vaixell en moviment, des de que ix de l’estació i el port, fins que aplega al poble. Pensem que el que tracta és de fer-nos veure el trajecte que aquesta senyoreta ha fet des de la ciutat al poble.

Al llarg de la història, realitza diversos flash back per tal d’imaginar la ciutat i com seria la vida amb la seua amiga, ajudant-nos al mateix temps per a desxifrar les intencions que tenia aquesta, per tractar de motivar-lo per a que se n’anara amb ella.
Al mateix temps, podem veure com en algunes ocasions apareixen els pensaments dels personatges representats en imatges per tal de fer-nos partícips dels mateixos.

La música juga un paper fonamental, ja que acompanya a totes les escenes, marcant-les com a suspens, alegria, perill, intriga... per tal de mantenir l’atenció del receptor sobre el que va succeint.
Al mateix temps, podem veure com apareixen distints sons que ressalten sobre els anteriors, el que considerem que intenten remarcar distintes escenes, d’intriga, suspens o fins inclús donar-nos algun esglai.
Fins i tot apareix el so d’unes campanes que intenten dir-nos que s’han reconciliat i tornen ha estar enamorats.
Considerem que en aquesta pel·lícula també són molt importat les mirades i gestos que realitzen els personatges entre ells, ja que ens ajuden també a identificar el significat i les pretensions que tenen.
Ens ha paregut atractiva l’escena en la que el matrimoni se’n va amb la barca i el gos detecta que alguna cosa passa amb el seu amo. Com si intuira que anara a fer-li mal a la seua dona, per aquest motiu, es posa a lladrar fins que trenca la cadena en la que estava lligat i va fins la barca com si volguera salvar-la.

Una vegada s’adona que realment vol a la seua dona, apareixen una sèrie de trons que pensem, ens avisen que anava a succeir alguna desgracia significant. El que acaba succeint, és que en mig d’una tempesta, la dona cau a l’aigua i desapareix. Provocant que desaigüen els ànims de l’home culpant a la seua amiga que l’havia provocat per abandonar-la. Fins que un altre home troba a la dona a l’aigua i la rescata. A partir d’aquest moment, la dona apareix molt més arreglada i guapa que abans, el que ens vol dir que renaix i continua l’amor.

Considerem que aquesta pel·lícula és tot un clàssic del cinema, degut a que el tema que transmet és d’actualitat. Pese a l’antiguitat, ha sigut capaç d’atraure l’atenció dels espectadors, degut a que encara té significat en aquesta època actual tan egoista i competitiva. A més, hem pogut veure que la forma d’exposar la història, ha permès generar significats des de distintes característiques i formes, per aquest motiu, considerem que ens trobem amb una pel·lícula prou bona, sent capaç de mantenir-nos intrigats durant tot el seu desenvolupament.
Per aquesta raó, recomanem aquesta pel·lícula per a totes les persones que els agrade el cine mut i a més desitgen gaudir d’una estona divertida i embolicada d’aventura.