“SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES”
Sergi Pàmies
“Si menges una llimona sense fer ganyotes” de Sergi Pàmies, és un recull de vint contes, independents uns dels altres. Estructura que una vegada hem descobert, ens dona la possibilitat de fer una lectura que no necessariament ha de portar un ordre, tal i com faríem si es tractara d’una novel·la.
En un primer moment, aquest llibre dona la sensació de ser un relat de fàcil lectura per la brevetat de cadascun dels contes. Doncs, no hi ha cap que supere els deu fulls d’extensió. Però aquesta idea canvia en el moment que ens endinsem en l’argument, ja que darrere de les escasses línies, moltes són les idees que aquest autor ens vol transmetre.
Baix títols com “L’altra vida”, “La nostra guerra”, “Com dues gotes d’aigua”..., l’autor ha anat intercalant històries fantàstiques i quotidianes, amb temàtiques com la solitud, la fe, l’amor, la mort, la dependència, l’enveja, la hipocresia... però sempre fent ús del seu enginy i ironia, per portar-les més enllà d’on mai ens haguerem pogut imaginar, i d’aquesta manera fer-nos reflexionar sobre molts aspectes de la vida contemporània.
Així ho podem vore a “L’altra vida”, on Sergi Pàmies obri aquest recull de contes amb un, en el que el propi protagonista, després de morir a causa d’un accident voluntari, narra en primera persona com la seua vida i igualment la seua mort havien passat desapercebudes per als companys de treball així com per a la seua família. Trobant entre una i l’altra l’única diferència que, amb la seua mort havia aconseguit el que considerava la victòria més gran de la seua vida, portar la felicitat a cadascun dels membres de la seua família. Quan l’objectiu que buscava amb el suïcidi era la necessitat de conèixer finalment si l’estimaven o no.
També a “Sang de la nostra sang” podem veure com l’autor ens mostra a quin extrem poden arribar els pares per veure feliços al seus fills. Doncs, aquest conte relata, com uns pares accepten separar-se, sobre estimar-se en gran mesura, per a que la seua única filla es senta una xiqueta normal.
Igualment a “El pou”, l’autor mostra com les persones som capaç d’assumir una realitat que ens ve donada, sense plantejar-nos cap qüestió sobre la mateixa. I això, ens ho plasma amb una història en la que el personatge principal es tira a un pou, simplement pel fet, que a l’exterior del mateix hi ha un xarlatà que convida a tirar-se a qui vullga ser feliç.
Després de posar alguns exemples de com Pàmies tracta les temàtiques abans assenyalades, creguem que és l’hora de comentar els contes que ens han paregut més interessants. Així, en primer lloc faríem referència a “La nostra guerra”, on es pot apreciar la lluita d’un escriptor entre els seus pensaments i allò que en veritat vol escriure.
“Monovolum” seria el següent. En aquest es relaten les extranyes relacions que s’estableixen entre les persones, i l’enveja que aquestes ens poden despertar sense conèixer-les en gran mida.
I “La vida dolça”, seria l’últim. En aquest, el retrobament amb una persona inesperada del passat, pot canviar la forma que tenim les persones d’entretenir-nos mentre ens trobem al carrer, simplement observant.
Finalment, sols ens queda assenyalar, que aquest, és un llibre molt recomanable, per diverses qüestions. La primera a la que farem referència, és que per tractar-se d’un recull de contes breus i independents, facilita el poder llegir-lo en un període de temps curt. Tots sabem, que hi ha vegades que no ens posem a llegir per no disposar de temps suficient. Així que aquest, és un dels llibres que no accepta aquesta excusa per fer-ho. La segona raó, és la multitud de interpretacions que ofereixen cadascun dels contes, sent molt apropiat per als grups de lectura, tant de moda a l’actualitat, en els que es llegeix fins a la pàgina x i després els lectors es reuneixen per a compartir impressions. I finalment, la raó de més pes, és que la lectura del mateix ofereix a l’hora un gran plaer així com unes grans reflexions. Dos dels aspectes difícils de conjugar a la literatura actual.
Sergi Pàmies
“Si menges una llimona sense fer ganyotes” de Sergi Pàmies, és un recull de vint contes, independents uns dels altres. Estructura que una vegada hem descobert, ens dona la possibilitat de fer una lectura que no necessariament ha de portar un ordre, tal i com faríem si es tractara d’una novel·la.
En un primer moment, aquest llibre dona la sensació de ser un relat de fàcil lectura per la brevetat de cadascun dels contes. Doncs, no hi ha cap que supere els deu fulls d’extensió. Però aquesta idea canvia en el moment que ens endinsem en l’argument, ja que darrere de les escasses línies, moltes són les idees que aquest autor ens vol transmetre.
Baix títols com “L’altra vida”, “La nostra guerra”, “Com dues gotes d’aigua”..., l’autor ha anat intercalant històries fantàstiques i quotidianes, amb temàtiques com la solitud, la fe, l’amor, la mort, la dependència, l’enveja, la hipocresia... però sempre fent ús del seu enginy i ironia, per portar-les més enllà d’on mai ens haguerem pogut imaginar, i d’aquesta manera fer-nos reflexionar sobre molts aspectes de la vida contemporània.
Així ho podem vore a “L’altra vida”, on Sergi Pàmies obri aquest recull de contes amb un, en el que el propi protagonista, després de morir a causa d’un accident voluntari, narra en primera persona com la seua vida i igualment la seua mort havien passat desapercebudes per als companys de treball així com per a la seua família. Trobant entre una i l’altra l’única diferència que, amb la seua mort havia aconseguit el que considerava la victòria més gran de la seua vida, portar la felicitat a cadascun dels membres de la seua família. Quan l’objectiu que buscava amb el suïcidi era la necessitat de conèixer finalment si l’estimaven o no.
També a “Sang de la nostra sang” podem veure com l’autor ens mostra a quin extrem poden arribar els pares per veure feliços al seus fills. Doncs, aquest conte relata, com uns pares accepten separar-se, sobre estimar-se en gran mesura, per a que la seua única filla es senta una xiqueta normal.
Igualment a “El pou”, l’autor mostra com les persones som capaç d’assumir una realitat que ens ve donada, sense plantejar-nos cap qüestió sobre la mateixa. I això, ens ho plasma amb una història en la que el personatge principal es tira a un pou, simplement pel fet, que a l’exterior del mateix hi ha un xarlatà que convida a tirar-se a qui vullga ser feliç.
Després de posar alguns exemples de com Pàmies tracta les temàtiques abans assenyalades, creguem que és l’hora de comentar els contes que ens han paregut més interessants. Així, en primer lloc faríem referència a “La nostra guerra”, on es pot apreciar la lluita d’un escriptor entre els seus pensaments i allò que en veritat vol escriure.
“Monovolum” seria el següent. En aquest es relaten les extranyes relacions que s’estableixen entre les persones, i l’enveja que aquestes ens poden despertar sense conèixer-les en gran mida.
I “La vida dolça”, seria l’últim. En aquest, el retrobament amb una persona inesperada del passat, pot canviar la forma que tenim les persones d’entretenir-nos mentre ens trobem al carrer, simplement observant.
Finalment, sols ens queda assenyalar, que aquest, és un llibre molt recomanable, per diverses qüestions. La primera a la que farem referència, és que per tractar-se d’un recull de contes breus i independents, facilita el poder llegir-lo en un període de temps curt. Tots sabem, que hi ha vegades que no ens posem a llegir per no disposar de temps suficient. Així que aquest, és un dels llibres que no accepta aquesta excusa per fer-ho. La segona raó, és la multitud de interpretacions que ofereixen cadascun dels contes, sent molt apropiat per als grups de lectura, tant de moda a l’actualitat, en els que es llegeix fins a la pàgina x i després els lectors es reuneixen per a compartir impressions. I finalment, la raó de més pes, és que la lectura del mateix ofereix a l’hora un gran plaer així com unes grans reflexions. Dos dels aspectes difícils de conjugar a la literatura actual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario